Relat d'una dona víctima de violència de gènere atesa a un Centre Dona 24 Hores de la Comunitat Valenciana

Experiència d'Ana

La primera vegada que el vaig veure em va paréixer un xic normal, ni alt ni baix, ni gros ni flac, ni guapo ni lleig, normal.

Estàvem en el parc com sempre, als bancs del fons, els de la classe de l'Institut, amb el mòbil mirant el Facebook i el Tuenti.

–Hola. Em dic Ángel, tu eres Ana, veritat?

I així va començar tot, les eixides a fer una volta, al cine, el primer bes, el primer regal, la primera vegada que em va dir princesa i també la primera prohibició: "Si estàs amb mi no pots parlar amb el teu ex". Jo no ho entenia molt, la veritat, però vaig pensar que seria una qüestió de zels. Al cap i a la fi si sentia uns pocs zels significava que em volia. Al principi em volia, això era cert, perquè em telefonava molt, sempre preguntant-me com estava, venia a arreplegar-me a l'Institut, m'acompanyava a casa, sempre estava pendent de mi, escoltant-me, aconsellant-me, dient-me el que li pareixien les coses que em passaven, les persones que em rodejaven, érem ànimes bessones.

Per fi havia trobat el meu xic, se m'oblidava tota la resta, tots els meus pensaments eren per a ell, em preocupava per estar guapa, per agradar-lo, per fer que les estones que passàvem junts foren inoblidables, volia correspondre'l, ser comprensiva, detallista, volia que se sentira igual d'especial com em feia sentir ell a mi.

Recorde la nostra primera discussió, feia temps que no quedava amb les meues amigues i havien planejat un sopar per a un dissabte a la nit.

–Ana, vine-te'n, que últimament no et veiem el pèl.

Ángel em portava a casa i en dir-li-ho, vaig notar com li canviava la cara, es va posar seriós, i amb veu freda em va dir:

–Fes el que vullgues, però no és just, jo m'esforce perquè passem temps junts, no faig més plans i tu ara m'ixes amb eixes.

–Però entén-ho, no les veig des de fa molt, a més és bo que isquem amb altres persones.

Tens raó, és bo que isquem amb altres persones, jo també eixiré amb altres. –Ho va dir elevant la veu. No podia creure el que estava sentint, això sí era injust i així li ho vaig fer saber.

–No m'ho puc creure, m'estàs amenaçant que te n'aniràs amb altres, què passa, ja no sóc la teua xica? Ja no em vols més que a la teua vida?

–Mira, Anita, perquè et vull més que a la meua vida em pareix increïble que preferisques passar el dissabte a la nit amb les teues amigues a passar-lo amb mi, perquè jo no em puc imaginar estar un moment sense tu, no entens que et necessite?, que conte les hores per a veure't? Per això, si de veritat tu sentires el mateix, no aniries a eixe sopar i et quedaries amb mi, però ja t'he dit que faces el que vullgues, no vull parlar més del tema va dir, i va donar una portada quan va eixir del cotxe.

No entenia per què tenia eixa reacció, clar que el volia, li ho demostrava constantment, vaig eixir del cotxe i em vaig posar davant d'ell:

–No eres just, faig tot el que puc, tot el que dius, clar que vull estar amb tu, però no veig què hi ha de roín que per un dia quede amb les meues amigues.

–No eres just, no eres just -va dir imitant la meua veu i burlant-se'n-. A vegades resultes patètica, ja t'he dit que no vull parlar més del tema. I, enfadat, es va ficar novament en el cotxe. En arribar a ma casa, vaig voler fer-li una besada però ell va retirar la cara i va mirar cap a un altre costat indiferent, vaig eixir del cotxe atordida, sense entendre realment què passava, què havia fet malament, per què m'havia dit patètica? patètica? Tal vegada ell tenia raó, l'amor verdader és això, compartir cada minut amb l'altra persona, ser u, sense fissures, compartir. Jo havia trobat l'amor verdader i això no apareix fàcilment, ho anava a espatlar tot per un sopar? No volia estar malament amb Ángel. Així que no vaig anar al sopar.

No sabria descriure exactament com va ocórrer tota la resta, en quin moment vaig deixar de reclamar els meus drets, de dir el que em pareixia bé o mal, cada vegada em sentia més xicoteta, més insegura, amb més por de les seues reaccions, en cada cosa que feia esperava la seua aprovació, volia ser perfecta, estar a la seua altura.

Començàrem a anar junts de compres, ell elegia la roba, em deia quin pentinat m'afavoria, quin pintallavis pareixia més natural, xicotets detalls que pareixien no tindre importància fins que jo cometia "l'error" de no tindre en compte les seues opinions, llavors tot canviava, s'enfadava cada vegada més, era més cruel amb les paraules, més agressiu i, a mi, em feia més mal.

La primera vegada que em va sacsar i em va espentar contra una porta, va plorar penedit, dient-me que no sabia què li havia passat, que havia perdut el control, que la meua mania d'enviar-me missatges amb el meu cosí el feia eixir de polleguera, que em volia, que el perdonara, i sobretot em va jurar que no tornaria a passar. Hi havia tant penediment i tendresa en els seus ulls que no sabia què fer.

–Junts per sempre, Ana?

–Junts vaig contestar.

I això es va repetir moltes vegades, al llarg dels tres anys que va durar la nostra relació, per coses diferents que encara em costa escriure, per no avisar-lo en arribar a casa, per mirar algun xic pel carrer, per demanar la beca Erasmus, per no ser prou afectuosa, per no voler tindre relacions sexuals... Canviaven les situacions però no el seu comportament: enfadaments, crits, insults, puntellons, colps i després promeses i perdó, era com veure sempre la mateixa pel·lícula.

Un dia, mentres véiem la tele, passà una cosa que pot paréixer insignificant. Davant d'una notícia de violència de gènere, Ángel va fer un comentari i va dir que entenia perfectament que alguns hòmens perderen els nervis, en eixe moment m'adoní que ell mai canviaria. En arribar a casa, vaig contar als meus pares com era verdaderament la meua relació amb Ángel, em vaig atrevir a dir obertament el que fins llavors havia intentat ocultar i vaig poder acceptar eixa ajuda que tantes vegades m'havien oferit i que jo negava necessitar.

Vaig demanar assessorament, em vaig informar i em vaig decidir a actuar. Amb l'ajuda de professionals i el suport dels meus familiars i amics estic intentant eixir avant. Des de llavors, encara que està sent difícil, veig les coses d'una altra forma i sent que tinc novament la llibertat de decidir.

Hi ha gent que em pregunta com he aguantat tant i, són tants els motius, que és difícil resumir-los, podria dir que per esperar que tot fóra com al principi, pel desig que tornaren els bons moments, perquè el volia, per por de no agradar ningú més, perquè sempre em demanava perdó i volia creure'l...

Però, sobretot, perquè li tenia por, perquè no sabia del que era capaç, perquè estava convençuda que jo tenia la culpa del que passava, "per fer les coses malament" com ell em deia i per vergonya, perquè pareix mentira que això li puga passar a una xica de 20 anys, nascuda en el segle XXI.

Experiència de Sara

Em dic Sara i tinc 11 anys. M'han demanat que parle de la meua família. La meua família som ma mare, mon pare, el meu gosset, Ulises, i jo. Vivim en una casa gran, és bonica però està un poc trencada, mon pare a vegades trenca coses, encara que després les arregla i així és com si no haguera passat res.

Té un jardí amb flors i allí tinc una tenda de càmping. Una nit vaig dormir allí amb ma mare, va ser com si ens haguérem anat d'excursió, ella em va dir això però jo sé que mon pare li va dir que se n'anara de casa i quan ell s'enfada sempre fem el que ell vol, si no després és pitjor. Passe molt de temps al jardí amb Ulises, allí estic tranquil·la, juguem amb les nines i també fem carreres. Ulises és el meu millor amic. Quan tinc por sempre es posa al meu costat i sempre, sempre, vol jugar amb mi.

Ma mare és molt bona, encara que un poc seriosa, segons la meua iaia fuma massa i menja poc. Crec que tampoc dorm molt perquè, quan m'alce a les nits per a anar a fer pipí, ella sempre està desperta. Algunes vegades ve al meu llit i dorm amb mi, a mi m'agrada, sembla que mon pare ronca molt i ella no pot dormir, o això diu. Ma mare no és presumida, no es pinta, mai porta falda ni sabates amb tacó, mon pare diu que això és de bagasses (no sé que buscaran) jo quan siga major seré bagassa, perquè m'encanten els vestits i les sabates de tacó. Ma mare és molt neta i ordenada, sempre té la casa perfecta, bé, a vegades això és un rotllo perquè es passa el dia renyint-me si embrute o desordene. A mon pare, li agrada molt l'orde, per això nosaltres som ordenades. Vol molt mon pare, sempre fa el que ell li diu, ja no ix mai amb les seues amigues perquè si no mon pare pensa que no el vol, i a més té molt de treball a casa i no pot perdre el temps en favades. Per això, també va haver de deixar el seu treball. Ma mare és infermera i cuidava molta gent, però mon pare pensa que és més important que ens cuide a ell i a mi, per això es queda a casa. A més, com ella no ix tampoc necessita diners.

Mon pare és molt llest, ell sempre ho sap tot i sempre té raó. També és molt fort, tant que a vegades em fa por. Quan s'enfada crida i dóna colps, algunes vegades trenca coses i un dia va espentar mamà contra la paret i va caure a terra. Crec que ha passat més vegades, però quan ell s'enfada ma mare sempre m'envia a la meua habitació. Jo tinc por i no sé què fer, llavors odie mon pare. Encara que fem les coses bé ell s'enfada i, si li contestem, encara s'enfada més. Mamà diu que hem de callar perquè treballa molt i està cansat, per això s'enfada tant, però que ell ens vol molt i nosaltres hem de voler-lo. No sé què pensar, jo vull molt Ulises i no el cride ni li pegue.

Recorde que la primera vegada que vaig suspendre, mon pare es va enfadar moltíssim; jo vaig prometre a ma mare que no tornaria a passar, i sempre em demanava que no fera res per a no enfadar-lo, però jo no feia res! Bé, suspendre, però és que a casa ell sempre està cridant i no hi havia qui estudiara, i moltes vegades li demanava ajuda perquè no entenia alguna cosa i no em feia cas.

Quan se li passa l'enuig mon pare ens vol molt, ens demana perdó i ens diu que no tornarà a passar, ma mare s'ho creu però al poc de temps torna a passar. Ma mare diu que els hòmens són així i és normal que s'enfaden, encara que el meu tio Carlos no és així. A vegades me'n vaig a passar el cap de setmana amb els meus tios i amb la meua cosina Carmen, també té 11 anys com jo, ho passem molt bé quan estem juntes en sa casa, son pare no s'enfada tant com el meu i la meua tia Rosa és més divertida que mamà, no pareixen germanes. Carmen no ve mai a dormir a ma casa. A papà no li agrada que vinga gent a casa, ni tan sols els de la família, si vénen després està enfadat. Crec que a mamà tampoc no li agrada perquè mai no invita ningú. A vegades m'agradaria que vingueren les meues amigues del col·le per a jugar al jardí, però em fa por que papà s'enfade amb elles i els cride com fa amb mi. És millor que no hi vinguen.

Mon pare no té família, bé, crec que sí té però pel que s'ha vist, segons em diu, són molt roïns i per això no estan mai junts. Mon pare diu que la família som mamà, ell i jo, ningú més, i que hem d'estar sempre junts.

Una vegada mamà i jo ens vam anar un temps a casa dels iaios però papà va vindre a buscar-nos i vam tornar a casa. Alguna vegada dic a mamà que no havíem d'haver tornat, que allí estàvem millor perquè ningú no ens cridava i mamà estava contenta, parlava més i, fins i tot, estava més guapa.

Des que vam tornar mamà està trista i també està malalta, tant que molts dies no es pot alçar del llit, li fa molt de mal el cap i vomita moltes vegades. El metge li diu que no té res, que deuen ser nervis. Papà la cuida molt, sempre l'acompanya al metge i mai no la deixa anar sola, bé, ni al metge ni a cap lloc. Jo pense que també dec tindre nervis perquè em costa molt menjar i a vegades també vomite, ho hauré heretat de ma mare.

M'agrada jugar en la meua habitació, jugue amb la imaginació que sóc major i tinc una família. El meu marit serà un poc com mon pare, serà molt llest i fort, encara que no em cridarà ni em pegarà. Jo seré com ma mare, em portaré sempre bé i el cuidaré molt, encara que també eixiré a treballar, seré mestra, i també eixiré amb les meues amigues de compres, a prendre un café... i tindré dos fills perquè puguen jugar i així un mai estarà a soles, es portaran molt bé i no hauré de pegar-los.

Recorde una ocasió, era de nit i em vaig alçar al bany, ells discutien a l'habitació i no se'n van adonar, vaig veure com mon pare tenia agafada ma mare pel braç i després la va espentar, em vaig espantar molt i vaig córrer cap a l'habitació, em vaig tapar amb la manta i l'endemà el meu llit estava mullat.

Em va fer molta vergonya i quan vaig entrar a la cuina, ma mare, que encara estava en pijama, a penes em va mirar, li ho vaig contar i només em va dir que llevara els llençols, sense mirar-me, estava plorant. A l'estona vaig aconseguir veure la cara de ma mare, estava trista i amb els ulls unflats, a més tenia una ferida al llavi, li vaig preguntar i em va dir que havia caigut del llit. Era mentira i jo ho sabia! La vaig abraçar.

En una ocasió ja havia acabat de fer els deures i va arribar mon pare molt enfadat i parlava rar, ma mare va intentar que no entrara al menjador i mon pare la va espentar i jo ja sabia que m'havia d'anar a l'habitació. Eixe dia vaig córrer, vaig tancar la porta, vaig posar música i vaig començar a botar damunt del llit, estava espantada. A l'estona es van deixar d'escoltar crits i vaig sentir la porta del carrer, llavors la porta de l'habitació es va obrir, vaig sentir por, però era ma mare. Em va abraçar molt fort, i em va preguntar si estava bé, vaig assentir amb el cap; llavors, no sé ni com em va eixir la veu, i li vaig dir a ma mare, que estava plorant:

–Papà t'ha pegat!

Les dos estàvem tremolant i no sé com vam arreplegar quatre coses i arribàrem a casa dels meus iaios, mai no havia vist ma mare tan nerviosa. Recorde la cara de sorpresa dels meus iaios i l'abraç de la meua iaia. Eixa nit dormírem les dos juntes, la meua iaia i jo, i no la vaig soltar en tota la nit.

Eixa nit ma mare em va fer una besada molt forta i se'n va anar amb el meu tio i amb el meu iaio.

Al matí següent era dissabte i els meus iaios van decidir que ens n'anàvem a passar el cap de setmana a una caseta que tenen ells a la muntanya i on ens encanta anar.

Damunt de la taula del menjador vaig vore uns papers de la policia, vaig ser valenta i vaig preguntar al meu iaio:

–Mamà ha denunciat mon pare..?

El meu iaio amb cara rara em va mirar i em va dir:

Mira, Sara, ton pare és un... i es va callar. Llavors el meu tio, que també estava allí, em va explicar que pegar les dones està malament, és un delicte, i que quan es comet un delicte s'ha d'anar a la policia i denunciar-ho. Em va dir que havia de ser forta i ajudar ma mare.

Vam estar a la casa de la muntanya i després vivírem un temps amb els meus iaios, allí nosaltres estàvem bé, però ma mare va estar molt de temps plorant, i molt trista.

Ara ma mare i jo vivim en una casa nova, ja no estem amb els meus iaios. Esta casa és més xicoteta, però m'agrada. Ja no hi ha crits. Hi ha tranquil·litat. A més, ma mare, fins i tot, somriu i ja no plora. Sempre plorava, encara que s'amagava al bany o deia que li havia entrat alguna cosa a l'ull.

Des de fa uns mesos veig mon pare algun dissabte i solem anar al cine. Em pregunta on estem però només li dic que vivim pel centre i que estem bé.

Experiència de María

Vaig arribar a este país fa 4 anys, plena de somnis i il·lusions, igual que altres persones immigrants.

En el meu cas, el motiu principal va ser vindre a conviure amb el meu espòs que ja s'havia traslladat a Espanya feia uns anys i així treballar junts per a poder portar els meus fills i donar-los un futur millor.

Però no vaig tardar molt a rebre la meua primera decepció en trobar un dia el meu espòs amb una altra dona.

A partir d'eixe moment, es va tornar a repetir la història de maltractament viscuda en el passat, però a pesar d'això, no vaig voler admetre-ho i el disculpava, i li tirava la culpa de la situació a l'alcohol, perquè quan bevia es convertia en un home molt més grosser i cruel.

Recorde la seua imatge d'abans, la d'un home molt graciós, afectuós, tendre, que va arribar a la meua vida un dia d'estiu, i el que més em va cridar l'atenció és que em va fer riure molt.

Però la cara contrària, la vaig descobrir molt mes tard, ja casada.

Va començar a beure sense contindre's. Jo el bonegava i ell reaccionava de forma violenta, insultant-me i menyspreant-me.

La primera vegada va destrossar tota la casa, va trencar els vidres de la finestra i em va donar una bacada a l'esquena. Arran d'açò vam tindre una primera separació, però després... Sincerament, no sé el que ens succeïx a tantes dones que fa que tornes a donar-li una o més oportunitats.

He tingut moltíssims intents d'acabar amb ell i he tornat sempre al llarg de 20 anys, pels meus fills, perquè creia que el volia, perquè ell em deia que no tornaria a passar, perquè em demanava perdó, em convencia que era per la beguda i que no estava en els seu seny. Sempre, després d'això el perdonava, l'amava i creia les seues mentires. Només fins al moment que vaig sentir que la meua vida corria perill. Vaig decidir abandonar-lo i renunciar a les seues promeses, als meus somnis d'amor junt amb ell, l'home de qui, en el seu dia, m'havia enamorat, el pare dels meus fills.

Pense que de totes maneres ell em veia dèbil, o molt noble, perdonadora o molt submisa, que jo era de la seua propietat i que podia fer el que li vinguera en gana.

Durant els anys que vaig patir maltractament, m'arribí a sentir culpable moltes vegades, perquè ell em menyspreava i humiliava. Em deia: "Si et quedes sola, què faràs? Et quedaràs amb una mà davant i una altra darrere, si et separes mai no vindran els nostres fills a Espanya, ja m'encarregaré jo d'això, vés en compte amb què fas, que jo conec gent... Et recordaràs de mi com em fiques en algun embolic". Durant les discussions evitava enfrontar-me a ell i optava per callar per temor que s'enfadara. Jo lluitava perquè ell estiguera bé, que no s'enfadara. Per a calmar-me i llevar-me l'angoixa que patia, el nuc en l'estómac i en la gola, prenia infusions relaxants, feia grans esforços per a tranquil·litzar-me i no parava de pensar què fallava en el meu comportament com a esposa i com a mare perquè em maltractara d'eixa manera. Vaig patir malsons a la nit, i durant el dia m'invadia la tristesa, no tenia ganes d'eixir, parlar o riure. Tremolava quan pensava com em martiritzava, quan s'acostava l'hora que ell tornava a casa.

Una vesprada em vaig posar a recordar tot allò pel que havia lluitat per a vindre, que ho vaig fer per iniciativa pròpia i amb tota la pena del món per deixar els meus fills amb la meua germana i tan lluny, i que en cap moment d'eixa dura etapa, ell m'havia prestat ajuda, ni donat suport i vaig sentir que tot s'esvaïa, que en un minut podia perdre la meua vida i els meus fills quedar-se sense mare.

Vaig recordar totes les promeses que m'havia fet i vaig veure que res no havia canviat, que seguia igual, humiliant-me, insultant-me, faltant-me amb altres dones, bevent i tirant-me tot el que es trobava pel camí, maltractant-me psicològicament. No havia canviat en res.

Me n'adoní que no era normal permetre que una persona que jo amava moltíssim estiguera amb una altra dona i la seua reacció fóra insultar-me i galtejar-me en descobrir-ho, quan era una qüestió en quò jo no estava faltant, que el que estava faltant a la seua paraula, al seu compromisos amb mi, era ell. Jo l'havia respectat i complit amb ell i era ell qui no estava complint amb mi, ni tan sols ara que els nostres fills estaven ja a Espanya amb nosaltres. Això em va entristir i em va fer pensar detingudament en la situació que estava vivint i en les que havia viscut en el passat.

No podia continuar així i sobretot ho vaig fer pels meus fills, va ser el que em portà a dir "No puc permetre esta situació més. Sóc jo o és ell". Em vaig sentir amb fortalesa i confiança i vaig decidir denunciar-lo.

Des del moment que em va atendre la policia em vaig sentir protegida.

Després ens van traslladar els meus fills i a mi a un centre per a dones on ens sentim molt recolzats i acollits i això ha sigut fonamental per a mi, per a poder mantindre'm ferma en la decisió que havia pres.

No em penedisc de la decisió presa, al contrari, gràcies a ella sóc viva i contar la meua història, per a mi, és contar al món el valor d'una dona que representa moltes dones.

Hui sé que ell és un agressor, un home cruel, egoista i possessiu, que no es mereixia el meu afecte, ni la meua companyia... Que el meu patiment era en va, que ell no canviaria, ni seria aquell home que, quan jo tenia 14 anys, em va conquistar, del qual em vaig enamorar i amb qui jo somniava crear una família i que fóra el pare dels meus fills.

Ara la meua vida ha canviat. Ara tinc la meua filla amb mi i una néta que ha portat alegria a la nostra vida.

Cada dia tinc més confiança en els altres i en mi mateixa. Eixos temors, pors, eixa necessitat de tindre un home que em protegisca, ara mateix ja no és fonamental per a mi.

El fet d'haver viscut esta experiència m'ha fet valorar-me moltíssim, adonar-me que no puc permetre que açò torne a ocórrer de cap manera, que la persona que s'acoste a mi ha de demostrar-me com sóc d'important, quant valc, que estiga disposada a amar-me, però amor verdader sense mal, sense manipulació, sense abús, sense mentires, perquè les coses que més mal em van fer, van ser l'engany i la mentira, el fet de dir sempre que les coses canviaran i donar-li una nova oportunitat.

Si he aprés alguna cosa d'esta experiència és que et menyspreen, t'humilien i et facen sentir com el més insignificant del món no es pot consentir de cap manera.

Tinc treball i continue rebent ajuda psicològica i social, i tinc el suport de les persones que m'entenen, em volen i han compartit amb mi esta dura experiència i a les quals done el meu etern agraïment.

Experiència de Teresa

Quan em vaig casar, quan vaig conéixer el meu exmarit, vaig creure conéixer l'home ideal. Em vaig casar molt enamorada, vaig pensar que reunia moltes qualitats, era un home intel·ligent, un home culte, un home atent.

I, des del principi, no puc dir que he sigut conscient, perquè m'he assabentat molt tard que era una dona maltractada, sempre he pensat que tenia un mal caràcter, que era un home complicat. Jo crec que eren justificacions que jo mateixa em donava perquè potser no volia o no podia veure la realitat, reconéixer que patia maltractament. Sí, jo era conscient que hi havia maltractaments físics, perquè evidentment jo sabia que em pegava, eren moments puntuals; després es penedia, em demanava perdó i tornava a ser tot meravellós, i després tornava una altra vegada.

Com et demostrava ell que es penedia, et demanava perdó, et regalava alguna cosa?

Per descomptat, jo creia que es penedia de veritat, jo estava convençuda que ell es penedia, al principi.

I que anava a canviar?

Sí, per descomptat, sobretot al principi, jo creia que canviaria, però passen moltíssims anys i te n'adones que no, i que cada vegada la situació va a pitjor. També és veritat que passen els anys, tu vas agafant habilitats, vas coneixent la situació, saps quines coses li molesten, quines coses li saben greu i et va tancant el cercle, et va tancant el cercle i, al final, eres res, arribes a convertir-te en res. Jo m'adone ara que arribes a renunciar a tot, que només vius per a ell, per a les seues aficions, els seus gustos, els seus desitjos, les seues manies, la seua forma de veure les coses. Jo m'he dedicat tota la meua vida únicament i exclusivament a cuidar dels meus fills, de ma casa i d'ell.

Ell sempre ha sigut una persona molt intel·ligent, molt subtil en el maltractament, jo moltes vegades em preguntava "Què em passa?", perquè ell em deia "És que estàs boja, jo no he dit això". Llavors jo em plantejava, "Verdaderament estic boja, deu ser veritat que ahir no va dir això" i arribava a creure'm el que ell em deia.

El meu maltractament ha sigut molt profund i sé que hi ha empremtes que seran difícils d'eliminar, però, en fi, crec que he recorregut un camí en poc de temps molt intens. En la meua vida jo estava totalment apàtica i no m'haguera importat haver-me mort en un moment determinat i, de fet, si haguera continuat amb ell, sé que haguera agafat una malaltia perquè jo ja no tenia força, jo ja no tenia il·lusió, jo ja no tenia res.

Què és el que t'ajuda a decidir separar-te?

Bé, fonamentalment, va ser que ell m'anava tancant el cercle, m'anava eliminant tant el meu espai, jo havia aguantat tant, arribà un moment que va voler rebaixar-me tant, que vaig pensar que era el millor que podia fer. Jo moltes vegades havia pensat a separar-me, moltíssimes vegades, i tenia consciència que no em podia separar de voluntat pròpia, perquè m'anava a fer molt de mal, anava a emprenyar-me de qualsevol manera i tenia clar que la forma de fer-me mal seria a través dels meus fills i jo no volia fer-los mal a ells.

Jo en aquells moments no sabia on amagar-me, jo ja no parlava, jo ja no donava la meua opinió, es feia el que ell volia a tota hora i en tot moment, quan véiem una pel·lícula, ell em preguntava quina volia anar a veure i jo li deia "La que tu vullgues". Jo no volia opinar per a evitar enfrontaments perquè eren constants pel menjar, pels fills, pels diners, per temes a més que no tenien fonament.

Nosaltres érem unes persones que en l'àmbit econòmic no teníem cap problema, vivíem molt bé, socialment estàvem en una situació privilegiada, els problemes no eren veritat, els feia ell. Jo veia la situació d'altres parelles i nosaltres érem afortunats, ho hem tingut tot per a ser feliços i jo mirava les altres parelles i deia "Ací hi ha alguna cosa que no funciona"  i crec que no es té molta informació de què és el maltractament, de com reconéixer-lo, en què consistixen els maltractaments. Jo ho justificava, ho atribuïa a la seua forma de ser però realment era maltractament, hi ha hagut xantatge, colps i ho ha hagut de sempre i en una relació de molts anys, de molt de desgast, 30 anys aguantant i intentant sobreviure; jo em considere una supervivent i moltes vegades em pregunte "com he aconseguit arribar on estic". Perquè estic de meravella, done gràcies cada dia per això i, no sé, pense que sóc molt forta, he descobert que sóc molt forta i crec que el que jo haja sigut una dona combativa, una dona lluitadora i intel·ligent, era el que ell no podia suportar. Quan jo plantejava alguna cosa, l'agressivitat s'exaltava, fins que finalment preferia fer-me la panoli.

Pense que l'havia d'haver deixat la primera vegada que em va pegar estant embarassada de 5 mesos, es va encruelir. En eixos moments va ser una crisi molt gran, em va costar molt tornar a tindre una actitud normal davant d'ell. Per a mi la família és molt important, sempre ho ha sigut, en la meua educació la família sempre s'ha valorat, els meus pares sempre s'han volgut. I quan em va donar la primera pallissa, no vaig ser valenta i no ho vaig contar. Ho vaig dir als meus pares, els vaig dir que em volia separar però el divorci en aquella època era més complicat. A més, va ser la primera vegada i jo, erròniament, pensava que ell canviaria, perquè en fi, eixes coses que ens diem les dones… i ells et demanen disculpes, et tornen a enamorar.

Jo em vaig convertir en ell, pensava les 24 hores del dia en ell, tot girava al voltant de com a ell li agradava que em pentinara, com li agradava que em moguera, com li agradava arribar i trobar la casa, què li agradava menjar. Ell era un addicte al treball i passava poc de temps a casa, però per a mi, encara que no estiguera, sentia que era omnipresent. Jo no acabava de desconnectar mai d'ell. Em tenia tan absorbida que jo únicament vivia per a satisfer-lo en tots els aspectes.

A més, em sentia molt sola perquè ell m'aïllava, jo no era conscient de la forma en què em va aïllar. Primer va començar menyspreant la meua família, jo tenia un vincle molt gran amb la meua família, en especial amb mon pare, amb el qual congeniava molt bé, i jo crec que ell tenia zels de la meua família, de mon pare, especialment. Ell va tractar de desvirtuar la meua família, els meus germans, els meus pares, els meus nebots, però no ho va aconseguir; jo em vaig aïllar d'ells, però perquè sabia que si no tindríem problemes, però no perquè ell aconseguira desvirtuar-me'ls.

Coneixia algú la situació de violència que estaves vivint?

No, ningú, ni tan sols els meus fills. Ell va cuidar molt de pegar-me davant dels meus fills, mai. Aprofitava i em picava quan ells no estaven presents, ells estudiaven fora. Em picava molt psicològicament, perquè si et fica una coca al moment, si no t'ha fet mal, es passa. Però el pique del que no eres conscient, eixe és el que més mal provoca. I hui en dia sóc capaç de veure-ho.

Volia reprendre el tema de la subtilesa, perquè era tan subtil! Posaré un exemple. Ell insistia molt en el fet que el treball de la dona dins de casa era tan important o més que el seu, estic convençuda que no ho deia de veritat. Però sempre posava l'afegiment de treball ben fet. D'alguna forma em transmetia que eixe no era el meu cas i, per tant, no mereixia eixe respecte. Ell no m'ho deia directament però jo captava el missatge. I arribes a sentir-te realment inútil, i les coses de no practicar-les s'obliden i quan ha passat el temps m'adone que tenia tal poder de persuasió sobre mi, que va aconseguir inutilitzar-me. Afortunadament, hui això no és així.

Perquè quan ell pren la decisió de separar-nos, jo estic convençuda que no volia separar-se i així ho he confirmat després amb un amic. Ell el que pretenia era pressionar-me més, acabar de controlar-me, continuar amartellant-me. Però li va eixir malament la jugada perquè jo estava ja molt esgotada. Jo vaig continuar amb la decisió de ruptura.

He tingut molt de suport de tota la meua família, de la meua filla, es van bolcar totalment en mi i em van ajudar a donar el pas. El primer pas va ser anar a buscar una advocada, que em va explicar quins eren tots els meus drets com a persona, com a dona. Em va ajudar molt. He sigut afortunada amb les persones amb què m'he anat trobant després de la separació. És una advocada amb molts principis i em va ajudar no sols en la defensa dels meus drets sinó també en el reconeixement com a persona i ser humà.

Va arribar un moment en què després de tota la vida, perquè em vaig casar molt jove, em vaig casar amb 18 anys acabats de complir, tota la meua trajectòria i la meua vida girava entorn d'ell. I em sentia malament.

Jo em donava compte que no li tenia odi, la gent em deia "Escolta, no te n'adones del que t'està fent" perquè ell pretenia llevar-m'ho tot. Segons ell, jo no tenia dret a pensió, no tenia dret a res, a coses en què la llei t'empara. La meua família em deia que si no me n'adonava que no era just, que jo havia dedicat tota la meua vida a la meua família i a ma casa i que ara no podia donar-me un puntelló i tirar-me al carrer. Veure la reacció dels altres és el que em va fer pensar que la meua passivitat no era normal, que no podia permetre-ho. Va ser llavors quan vaig decidir demanar ajuda. Vaig parlar amb la meua filla i li vaig dir que necessitava ajuda, al principi vaig demanar ajuda al centre de salut, perquè clar, jo era més conscient de les coses però no volia denunciar, no volia armar un escàndol. Va ser al centre de salut on em van dir que jo no tenia cap malaltia mental i en eixe moment em vaig reconéixer com a víctima. Vaig començar la intervenció amb el psicòleg del centre de salut, però jo sentia que no era prou, encara tenia por i tenia molts dubtes per resoldre.

Va ser llavors quan la meua filla em va donar el número de telèfon del Centre Dona 24 hores. Vaig telefonar i doní un nom fals, no sé exactament per què, no sé si per vergonya; principalment perquè no volia que ningú no sabera que era maltractada, no podia descobrir que ell era un maltractador. Perquè estant amb ell no podia reconéixer que era un maltractador, no tenia molta informació sobre el maltractament i, a més, implicava abaixar-lo del pedestal en què jo el tenia. I després de trencar la relació no m'ha interessat descobrir-ho perquè tenia temor del que poguera fer en arruïnar la seua posició social.

Què t'ha servit per a recuperar-te?

Des del primer dia contar el que m'estava succeint ja va ser un alliberament. I recorde que quan vaig vindre i vaig començar a parlar amb la psicòloga i la treballadora social, jo tenia els meus dubtes de ser una maltractada, però van començar a preguntar-me i jo els contava la meua història i, pel que elles em responien i em contaven, vaig confirmar que sí que era.

Si a alguna cosa m'ha ajudat el centre i totes vosaltres és a llevar-me la culpa. Jo venia amb una motxilla plena de culpa, jo tot ho feia malament, jo era la responsable de tot, jo era roïníssima. A poc a poc, vaig anar deixant la meua culpa, vaig anar recuperant-me, tot em pareixia molt lent, tenia ganes que passara el temps, de retrobar-me.

L'ajuda de la meua família és indispensable i tinc una germana que és una joia, sóc una persona afortunada. Des del primer dia em va dir "Eixiràs guanyant, eres la més forta" i no s'ha equivocat. Ara mateix el meu lema és "TOT ÉS BONÍSSIM", perquè comence el dia amb energia, amb il·lusió, amb confiança, crec que tinc una segona oportunitat per a ser feliç i estic molt orgullosa de mi mateixa, cosa que abans no.

Crec que és fonamental demanar ajuda, parlar del problema. Sent no haver-ho fet abans, perquè tot el que tinc ara ho podria haver tingut abans. Però, bé, era el meu moment i les coses passen quan han de passar. Estic contenta de viure una segona oportunitat i de viure este moment en què tinc moltíssima pau.

També he tingut molta sort amb els meus fills, que em donen suport. Al principi, al meu fill li costà, però, bé, ell necessitava el seu temps per a comprendre i adaptar-se a la situació. Hui en dia m'ajuden moltes persones.

A més de la teua família, has recuperat algú més?

No he perdut ningú, inclús la gent que teníem en comú em donen suport. La meua gent no m'ha fallat.

Has recuperat alguna activitat que abans no feies?

Feia 20 anys que no escrivia i jo em considere una dona amb una educació mitjana. Vaig fer un curs de mecanografia i m'agradava molt, però durant la meua relació amb ell m'impedia practicar qualsevol activitat; jo crec que ell pensaria que quant més analfabeta millor. Des que m'he separat, he fet cursos d'informàtica i estic escrivint com un diari, escric a màquina amb els deu dits d'allò més bé. També vull reprendre cursos de dibuix, he llegit moltíssim i estic recuperant-me.

Un missatge positiu per a la resta de dones que estan en la mateixa situació que tu

Jo hui en dia veig la llum i m'agradaria que totes la veren. El més important és parlar sobre el tema a qui siga, a familiars, a professionals. Jo estic com estic gràcies a l'ajuda del centre, per a arribar on estic he passat per moltes fases. Primer, reconeixement, demanar ajuda, identificar-te com a víctima i no quedar-te en el paper de víctima; i després plantejar-te voler eixir, voler viure, voler recuperar-te. Gràcies a Déu, gràcies a vosaltres i gràcies a mi mateixa, que jo també he fet molt de treball, m'ho he pencat, hui estic recuperada.

He passat una vegada, però no passaré dos.

 

Centres Dona 24 Hores